Sa llengua de Menorca

¿Per què a sa Vall d'Aran, amb 9.930 habitants, li poden dir oficialment aranés a s'occità, i a Balears, amb 1.187.808 habitants, no li podem dir menorquí o balear an es català?

Estimar es menorquí no és cosa de quatre ignorats i analfabets amb mala baba que pretenen imposar es castellà com mos volen fer creure qualcuns. D'ençà de 1983, any en què s'aprova s'Estatut d'Autonomia que reconeix es català com a llengua pròpia de Balears, rebaixant es menorquí a subdialecte i prohibint sa seua ensenyança a ses escoles, es menorquí no ha deixat de perdre prestigi davant es català estàndard: se'l segueix considerant un dialecte es es sentit més pejoratiu des terme, un patois, una forma de xerrar familar, domèstica, sense entitat per s'activitat política oficial. Sa millor prova d'açò és que avui es néts corregeixen es seus avis, perquè no rallen es català estàndard que ets al·lots aprenen a s'escola.

Si es menorquí encara se conserva és gràcies a ses famílies que l'han seguit rallant an es seus fills, no a ses institutcions públiques que, enfora de vetlar per sa seua supervivència, han fet i fan tot lo contrari. Apel·lant a una pretesa "ciència", així com a s'edat medieval s'invocava lo diví o sagrat, es defensors des català esàndard a ultrança pretenen arraconar es menorquí a sa clandestinitat.

Sa llengua de Menorca és un llibre per defensar es menorquí sense mitges tintes i sense complexos, desmitificant fil per randa totes ses fal·làcies que, en nom de sa ciència, s'han dit contra sa nostra llengua menorquina.